| Les herbes mallorquines i eivissenques, encara que de sabor diferent, són elaborades a partir d'una base de diverses herbes fins a arribar-ne a incloure, en alguns casos, més de 30 tipus diferents. El fonoll, el romaní, la menta, les fulles de taronger i llimoner, la camamilla i la melissa es deixen macerar durant uns quants mesos i el concentrat que en resulta es mescla, en petites proporcions, amb anís dolç, per a l¿elaboració de les herbes dolces, i amb anís sec en el cas de les herbes seques, amb més graduació d¿alcohol.
Tradicionalment, aquestes herbes s'han considerat digestives i es prenen en havent menjat. Tant es poden beure fredes, amb gel, o a temperatura natural. També són delicioses acompanyades de llimonada o taronjada, encara que a les Illes això no és gaire corrent.
Un remei contra el paludisme
El palo és un licor exquisit que té origen en els segles XVI i XVII, quan a Mallorca hi havia grans extensions de terres pantanoses i els mosquits hi transmetien una malaltia molt temuda: el paludisme. Per combatre'l s'utilitzaven dues plantes, la quina calisaya i la genciana, que es conservaven ficant-les en alcohol per evitar que fermentessin. També s¿hi afegia sucre, per treure'n el gust amargant. La producció més important de palo es concentra a Mallorca, encara que a Eivissa també se'n fabrica.
Al llarg del temps, l'elaboració del palo s'ha anat modificant, i actualment es fa amb sucre cremat, que és el secret d'aquest licor. Segons els més entesos, tots els palos es fan amb una mateixa base, però no n'hi ha dos de ben iguals.
A diferència de les herbes, el palo es beu per aperitiu abans dels àpats. Es pot beure tot sol, amb gel o amb sifó, que n¿és l'acompanyament més estès a les Illes. |